Conseller Puig, no a la delació

El que fou Creu de St Jordi 2010 de la Generalitat i  fiscal espanyol anticorrupció  Carlos Jiménez Villarejo ha fet un gran article al blog  SIN PERMISO sobre els excessos de caire gairebé franquista del nostre conseller d’interior i la polícia que ens és propia.

Tot seguit una transcripció en català del seu escrit que jo considero brillant.

El conseller Puig, és a dir, el Govern de Catalunya, ha pres una iniciativa preocupant pel seu obert contingut antidemocràtic. Amb el pretext de la lluita contra el que anomena “violència urbana” ha decidit perseguir com si fossin delinqüents a persones innocents. Ho està fent a través d’una pàgina web del Departament d’Interior en el qual sol·licita la “col·laboració ciutadana” per a la identificació de 68 persones les fotografies figuren en aquesta pàgina web. És una evidència que sobre aquestes persones, identificats o no, no hi ha obert cap procediment judicial penal i, per tant, no pesa sobre elles cap manament judicial de crida i cerca. El primer problema que planteja aquesta forma completament atípica i irregular de lluitar contra la suposada delinqüència és recórrer a la reproducció pública de fotografies de persones de les que la Policia de la Generalitat diu disposar “d’elements d’incriminació per la seva participació en actes delictius o vandàlics “. Resulta sorprenent que es pugui parlar tan lleugerament ni més ni menys que “d’incriminació” de certes persones per uns suposats actes denominats “vandàlics” que no estan inclosos en el Codi Penal i per tant manquen absolutament de rellevància en una investigació policial, ja que és obvi que qualsevol policia només pot investigar fets qualificats com a delictes o faltes en aquest Codi.

Per a això, aquesta Policia sol·licita la col·laboració ciutadana per a “la identificació” d’aquestes persones com a forma, diu, d’implicar la ciutadania en la lluita “per eradicar els episodis de violència urbana”.

Resulta evident, que aquesta pàgina web és una crida a la delació organitzada i incitada per una policia que, a més de ser greument ineficaç en el compliment de les seves funcions, es mostra una vegada més per sobre de les lleis. I, per descomptat, per sobre dels principis ètics exigits per totes les Declaracions Internacionals sobre el comportament de les Policies democràtiques.

És significatiu el paral·lelisme d’aquesta pàgina web amb el Decret franquista de 2 de setembre de 1941 “sobre la regulació de presentació de denúncies” que, deia llavors el dictador -que era qui signava el decret, que tenia com a finalitat que les denúncies no es basessin “en estímuls personals de tipus vindicatiu sinó en mòbils de justícia i d’exaltació patriòtica”. Ara, la lluita contra la violència urbana ha substituït el mòbil patriòtic de llavors o potser es confonguin. És la veritat que en aquest Decret les denúncies, tot i ser un règim totalitari, estaven sotmeses a majors garanties que la sol·licitud de col·laboració ciutadana que ara se sol·licita. Entre altres extrems s’exigia que el denunciant presentés “dos testimonis de coneixement” i acredités “la versemblança dels fets denunciats“. Res d’això s’exigeix ara, és més, es garanteix als ciutadans que col·laborin en la identificació de les persones fotografiades “la plena confidencialitat de la seva identitat“, promesa absolutament irrellevant, perquè per al cas que s’iniciés un procés penal contra qualsevol d’aquestes persones per suposats fets delictius els denunciants hauran de ser identificats. D’altra banda, el ciutadà, davant la comissió de qualsevol classe de delictes, només té una obligació, la que des de sempre ha establert l’article 259 de la Llei d’enjudiciament criminal: “El qui presenciï la perpetració de qualsevol delicte públic està obligat a posar-ho immediatament en coneixement del jutge d’instrucció … “o d’altres autoritats judicials o, si s’escau, de la policia. Fora d’aquesta obligació legal, els ciutadans no poden ni han de cap manera substituir el que és una funció exclusiva de la policia judicial que és la que té l’obligació de “descobrir” als delinqüents “i altres tasques relacionades amb la comprovació del delicte .

D’altra banda, resulta sorprenent que a hores d’ara del procés democràtic es pugui exposar públicament la fotografia de qualsevol persona perquè, senzillament, ho prohibeix la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig de protecció civil del dret a la pròpia imatge. En ella es considera una “intromissió il·legítima” en aquest àmbit personal, protegit constitucionalment, “la captació, reproducció o publicació per fotografia, film, o qualsevol altre procediment de la imatge d’una persona en llocs o moments de la seva vida privada o fora d’ ells, llevat dels casos que preveu l’article 8.2“, excepcions que de cap manera concorren en aquest cas. És conseqüent, doncs, plantejar que l’esmentada pàgina web trenca obertament una llei que garanteix i protegeix drets fonamentals.

Concloent, l’esmentada pàgina web expressa una concepció autoritària i franquista de l’ordre públic on ja semblen no regir les lleis i l’ètica. Per això, la resposta serena i democràtica de la ciutadania ha de ser, com a expressió d’un acte col·lectiu de desobediència civil, el rebuig de qualsevol forma de col·laboració amb la Policia de la Generalitat en la identificació de les persones tan injustament tractades i exposades a la ofensa pública. En definitiva, estem tornant, com en el passat, a la defensa dels drets civils.