Eurovegas: no n’aprendrem mai!

Parla el company Salvador Clarós.

Les sortides cap endavant en època de crisi, quan tot sembla justificar-se per la creació de llocs de treball solen ser les grans hipoteques del demà. El comentari ve a propòsit del projecte Eurovegas consistent en essència a fer noves inversions urbanístiques amb la palanca de l’economia terciària, el turisme, el joc, la diversió i el diner fàcil.

Semblaria una broma si no fos que el govern català està fent caps i mànigues per atraure els inversors americans al bell mig de la plana del delta del Llobregat, amb un consum dramàtic del sòl agrari, en un indret que constitueix encara un dels més rics conreus i imprescindibles paratges de la regió metropolitana de Barcelona.

Aquesta operació té molta similitud a una altra que es va executar a Barcelona després dels Jocs Olímpics, quan la ciutat es trobava ofegada per la forta hipoteca econòmica dels JJOO i el país travessava una depressió econòmica que tocaria fons l’any 93. Em refereixo al Projecte Diagonal Mar (DM). Era l’any 94 quan el diari La Vanguardia titulava: “La ciudad reacciona ante la crisis: Un  rascacielos de 27 plantas de Ricardo Bofill presidirà el complejo Diagonal Mar” (La Vanguardia 29/3/1994). La premsa “boba” de l’època parlava de l’empremta americana a l’estil del World Financial Center de Nova York en una sortida de la crisi a base de totxo i de capital estranger. El diari continuava informant que els promotors americans, el grup financer Kemper Co. i la immobiliària The Prime Groupde Chicago,  a través de la promotora Kepro es trobaven a l’espera del corresponent permís de la Generalitat i de la llicència municipal per iniciar les obres. Diagonal Mar era un projecte de 34 hectàrees, amb una inversió estimada en 200.000 milions de pessetes, dels que 60.000 milions en una primera fase crearien  4.000 llocs de treball. Els sona d’alguna cosa tot això?

L’home que representava els interessos de l’inversor americà es feia dir John Rosillo, un “home de negocis” hispanotexà president de la promotora  Kepro.  Es va encarregar el 1990 de la compra dels terrenys on s’edificaria el gran complex de DM. El venedor era Macosa, que liquidava el seu patrimoni després de tancar la la factoria del Poblenou. El 2002, el Tribunal Suprem va condemnar a Rosillo a més de cinc anys de presó i a una multa de 3.500 milions de pessetes per tres delictes fiscals relacionats amb aquella compra de terrenys (El Mundo 3/9/2002). Rosillo, era una mala peça tot i aquella mena d’immunitat que aparenten gaudir els VIP’s. Va ser soci de Josep Pujol Ferrusola i es relacionava amb altres homes de l’entorn del President com Lluís Prenafeta i Macià Alavedra. Aquest darrer, mentre era conseller d’Economia de la Generalitat, va demanar clemència al jutge per al condemnat Rosillo (El Mundo 29/4/2002). No era cap novetat l’enaltiment d’empresaris delinqüents per part de l’entorn del president Pujol. Recorden a Javier de la Rosa, processat en el cas Torras-Kio i l’estafa de Gran Tibidabo, entre altres? El 27 d’octubre de 2009 Prenafeta i Alavedra van ser enviats a la presó pel jutge Garzón, en destapar-se una presumpta trama de corrupció urbanística amb l’exdiputat del PSC Luís García entorn del cas Pretoria i el projecte Cubics a Santa Coloma de Gramanet. Els sona d’alguna cosa tot aquest combinat de complicitats entorn de negocis urbanístics i extorsions?

Aquell ric empresari feia negocis amb el vist i plau de la Generalitat i de l’Ajuntament. En ser condemnat pel frau de Diagonal Mar, va denunciar a l’inspector d’hisenda Álvaro Pernas que el va intentar extorquir demanant-li 50 milions de pessetes per silenciar el que havia descobert durant la inspecció fiscal de la firma Kepro promotora de DM (El Periódico 1/10/2002). A l’exinspector Álvaro Pernas li van caure 10 anys de presó que no va complir perquè es va fugar a Cuba. I a la Delegació d’Hisenda de Barcelona es va destapar una trama corrupta que demostrava allò que ja tothom sospitava: tractes de favor fiscal al sector immobiliari català en les persones de Josep Lluís Núñez (l’expresident del Barça) i Baltasar Aznar de la immobiliària Metro 3 (El Periódico 1/10/2002).  Però les malifetes al voltant de Diagonal Mar superaven de molt l’ imaginació més pertorbada: John Rosillo, que va morir finalment el 2007 a Panamà, fugit de la justícia espanyola i amb una ordre de cerca i captura internacional, va interposar, junt als seus socis els germans Saenger, una societat pantalla Profimarper comprar els solars de Macosa on tenien pensat edificar DM. Van col·locar al capdavant una persona deficient a qui van intentar matar després de l’operació (El Mundo 3/9/2002). Rosillo encara va ser acusat i condemnat ja entrat el nou segle per un homicidi involuntari en atropellar una persona mentre conduïa en estat d’embriaguesa el seu flamant Bentley. Sobren més comentaris entorn del personatge i la camarilla que l’envoltava.

Però les coses no van trigar massa temps a torçar-se perquè la promotora Kepro, tot i tenir els permisos governamentals, no disposava de tot el capital i necessitava crèdits. Kepro va fer suspensió de pagaments el 1995. Llavors va arribar un altre inversor, la immobiliària texana Hines. Davant del temor de que aquell projecte quedés “penjat”, l’Ajuntament va claudicar novament redefinint-lo a gust del nou promotor que volia més pisos i menys oficines. Es va refer el projecte donant entrada a la immobiliària Habitat. Els interessos especulatius de propietaris, compradors, intermediaris, etcètera, van dominar per sobre de l’interès públic, i Diagonal Mar, tal com venien advertint llavors els “crítics”, es va convertir en un nefast gueto, mostra del pitjor urbanisme des de l’època de la dictadura. La proposta dels inversors texans va tirar endavant amb el vist i plau d’un ajuntament agenollat que va requalificar els terrenys, una part dels quals era propietat del Holding Olímpic, per tant públics; No va reclamar al promotor ni un sol pis de protecció oficial, malgrat la gravíssima manca d’habitatge assequible a la ciutat; i va permetre construir pisos de luxe a l’interior d’un parc públic. Tot facilitats en definitiva, al servei de qui?

Al final, aquella gran operació anomenada Diagonal Mar va ser una sortida endavant amb un rerefons: la conversió de Macosa, que era una empresa industrial ferroviària en crisi i amb deutes, en una corporació financera que operaria en el mercat immobiliari (El País 9/6/1990 i 24/3/1990). Els actius industrials de Macosa es van vendre al consorci GEC-Alsthom i el solar que ocupava l’antiga fàbrica es va vendre a Kepro, que juntament amb Macosa constituirien la filial denominada Diagonal Mar, presidida per Eduardo Santos, ex directiu de Macosa. Aquest i Federico Albinyana, ex conseller delegat d’aquella empresa, van ser acusats i condemnats per apropiació indeguda d’uns 1.000 milions de pessetes de la venda dels solars de Macosa. Entremig, va saltar llavors un dels pitjors escàndols afectant al jutge instructor d’aquell cas Lluís Pascual Estivill que junt a l’advocat Joan Piqué Vidal van ordir una trama per extorsionar a presumptes delinqüents a qui estalviarien la presó a canvi de diners. El cas dels directius de Macosa i la dissolució d’aquella gran empresa industrial recorda la molt més recent venda de la fàbrica de Sony de Viladecavalls. La cessió dels actius industrials de Sony a la corporació industrial Ficosa, que va ser tipificada de modèlica, va servir per desviar diners a la trama de les ITV, en la que hi ha implicats empresaris i alts càrrecs de CiU com Oriol Pujol, a més de Pedro Navarrete, el director de Sony, que es va embutxacar presumptament un milió d’euros de l’operació, segons es desprèn del sumari judicial (El País 28/7/2012).

Les temptatives del magnat dels casinos Adelson  per invertir a Catalunya tenen una gran semblança amb la complexa història de Macosa i Diagonal Mar, que hem intentat extractar més amunt. La història normalment es repeteix per això es bo refrescar la memòria. La primera cosa que caldria escatir és qui hi ha al darrera de la proposta Eurovegas, a part de l’empresari Adelson amb causes pendents a la justícia dels EEUU. Em refereixo a qui són els homes d’Adelson a Catalunya, i a qui beneficiarà o a quin partit polític finançarà aquest projecte en cas de portar-se a terme. Probablement els actors i els fins són els mateixos. Recorden el cas Casinos cap els 90 o el molt més recent cas del Palau de la Música, encara sota investigació? Sinó, temps al temps…

Salvador Clarós

Estiu 2012

MANIFEST 1 DE MAIG 2012. ERC

Esquerra Republicana convoca i anima a participar
a les manifestacions que tindran lloc a:

Barcelona. Pl. Urquinaona, 11.30 h
Girona. Plaça de la Independència, 12 h
Lleida. Plaça del treball, 12 h
Tarragona. Plaça Imperial Tàrraco, 19 h
Tortosa. Plaça del Carrilet, 12 h

Alacant. Escales IES Jorge Juan, 11.30 h
Alcoi. Passeig de l’Albereda, 11.00 h
Castelló. Plaça Maria Agustina, 18.30 h
Elx. Plaça Barcelona, 11.00 h
València. Plaça de Sant Agustí, 11.30 h

Eivïssa. Vara de Rei, 19.00 h
Maó. S’Esplanada, 12.00 h
Palma. Plaça de la Porta Pintada, 19.00 h

En aquest 1er de Maig de l’any 2012, Esquerra Republicana de Catalunya considera que,  cinc anys després de l’esclat de la crisi mes salvatge coneguda des del crack del 1929, s’ha de reivindicar aquesta data encara amb mes força, en aquest temps s’han dut a terme dues reformes laborals, un canvi en la Constitució Espanyola, uns quans incompliments flagrants per part de l’estat d’un Estatut ja minvat -fruit del ribot i de l’acord Mas/Zapatero- i els catalans encara restem pendents d’un més que improbable pacte fiscal que permeti decidir que volem fer amb els diners dels nostres impostos.

Però la radiografia social dels nostres dies encara és més penosa: als Països Catalans la taxa d’atur és del 24,54%, a Catalunya ja som 836.900 aturats i el Govern segueix fent equilibris entre retallades de drets socials, retallades pressupostàries, retallades de plantilles de treballadors públics, per finalment retallar  les llibertats democràtiques al mes pur estil franquista tot presentant fotos de ciutadans en una web de la policia i incriminant-los en suposats actes “vandàlics” que no estan inclosos en el codi penal.

Des d’Esquerra creiem que, en un dia com aquest tampoc no podem perdre de vista que l’actual lideratge europeu ens aboca a la mortificació de seguir el camí de l’austeritat,  l’única via de penediment i redempció per a superar totes les plagues de la crisi segons els gurus dels mercats que fidelment abraçats pels governs d’aquesta Europa ens situen en un punt de no retorn  que: o ens enfonsa seguint aquest govern mesell amb els dictàmens dels mercats i descarnat i sense escrúpols amb les necessitats de la majoria del seu poble,  o ens ha de permetre desempallegar-nos del mal govern i decidir per nosaltres mateixos quin futur volem per a les properes generacions.

Avui ens toca posicionar-nos amb fermesa i decidir entre un mercat laboral on tot el poder està en mans de l’amo o fer un pas cap a la modernitat i democratitzar les relacions a l’empresa i caldrà apostar per una legislació centrada en facilitar l’acomiadament o bé en millorar la protecció social a l’hora que s’inverteix en una ràpida transició entre llocs de treball.

Tanmateix,  hem d’apostar per la inversió pública com a pràctica anticíclica per a superar la manca de crèdit privat o per contra, practicar l’austeritat i aprofundir en la recessió que ens durà a la manca de consum i la conseqüent pèrdua de llocs de treball.

En tercer terme, caldrà triar entre donar suport a aquelles empreses socialment responsables i que ofereixen un servei o producte de qualitat  o modificar les lleis per tal que pirates i mafiosos destrossin el sector turístic català…

Per altra banda, hem de  triar entre una fiscalitat justa i progressiva on les rendes del treball i les del capital tributin en igualtat de condicions o bé, seguir en un país  on s’amnistia fiscalment als evasors d’impostos i es penalitza fiscalment als treballadors precaris que han tingut dos pagadors.

També creiem que els mitjans públics de comunicació són de la gent, i els privats de l’últim que els ha comprat. Per això volem uns mitjans de comunicació públics decents, sense precarietat laboral i amb total respecte a la llibertat d’informació. La informació és un dret social i no pot ser que la única lògica a considerar sigui la pressupostaria.

Nosaltres, des d’Esquerra, apostem per una formació de qualitat per als i les nostres joves i no per deixar una única opció de batxillerat en alguns centres i conseqüentment apostem per dotar el servei docent  dels recursos necessaris que ens permetin tenir un sistema educatiu de qualitat on el jovent gaudeixi d’una preparació equivalent a la dels països del nord del continent en qüestions tant importants com la igualtat de drets i oportunitats per a tots els catalans i catalanes.

No podem tancar aquest escrit sense fer-nos ressò de la situació que desdibuixa una atenció mèdica universal (antic motiu d’orgull i d’equitat) i ens presenta un esbós ranci que vulnera en el sentit més estricte la Declaració Universal dels Drets Humans.

Nosaltres vam apostar i apostem per l’Europa dels drets civils no per l’Europa de la mercantilització, nosaltres creiem que el nostre país és mes pròsper del que ens permeten demostrar, però ens ho impedeixen un govern català mes preocupat per privatitzar els serveis públics i  vendre’ls als seus amics, i un estat que no ens es propi, que ens castiga i  ens espolia.

Seguirem sortint al carrer! no callarem! no deixarem a la companya, a la veïna o a l’avia afrontar totes aquestes injustícies en solitud. No permetrem ni una injustícia mes! acabarem amb el mal govern! marxarem d’aquest estat i crearem la República Catalana! Aquest primer de Maig, com fa gairebé quaranta anys, tornarem a lluitar per la defensa dels drets civils, però aquesta vegada, a més, pel dret a decidir l’organització del nostre propi estat.

Per la classe treballadora, per una Catalunya justa, per una Catalunya lliure: Visca el primer de Maig!

 

Conseller Puig, no a la delació

El que fou Creu de St Jordi 2010 de la Generalitat i  fiscal espanyol anticorrupció  Carlos Jiménez Villarejo ha fet un gran article al blog  SIN PERMISO sobre els excessos de caire gairebé franquista del nostre conseller d’interior i la polícia que ens és propia.

Tot seguit una transcripció en català del seu escrit que jo considero brillant.

El conseller Puig, és a dir, el Govern de Catalunya, ha pres una iniciativa preocupant pel seu obert contingut antidemocràtic. Amb el pretext de la lluita contra el que anomena “violència urbana” ha decidit perseguir com si fossin delinqüents a persones innocents. Ho està fent a través d’una pàgina web del Departament d’Interior en el qual sol·licita la “col·laboració ciutadana” per a la identificació de 68 persones les fotografies figuren en aquesta pàgina web. És una evidència que sobre aquestes persones, identificats o no, no hi ha obert cap procediment judicial penal i, per tant, no pesa sobre elles cap manament judicial de crida i cerca. El primer problema que planteja aquesta forma completament atípica i irregular de lluitar contra la suposada delinqüència és recórrer a la reproducció pública de fotografies de persones de les que la Policia de la Generalitat diu disposar “d’elements d’incriminació per la seva participació en actes delictius o vandàlics “. Resulta sorprenent que es pugui parlar tan lleugerament ni més ni menys que “d’incriminació” de certes persones per uns suposats actes denominats “vandàlics” que no estan inclosos en el Codi Penal i per tant manquen absolutament de rellevància en una investigació policial, ja que és obvi que qualsevol policia només pot investigar fets qualificats com a delictes o faltes en aquest Codi.

Per a això, aquesta Policia sol·licita la col·laboració ciutadana per a “la identificació” d’aquestes persones com a forma, diu, d’implicar la ciutadania en la lluita “per eradicar els episodis de violència urbana”.

Resulta evident, que aquesta pàgina web és una crida a la delació organitzada i incitada per una policia que, a més de ser greument ineficaç en el compliment de les seves funcions, es mostra una vegada més per sobre de les lleis. I, per descomptat, per sobre dels principis ètics exigits per totes les Declaracions Internacionals sobre el comportament de les Policies democràtiques.

És significatiu el paral·lelisme d’aquesta pàgina web amb el Decret franquista de 2 de setembre de 1941 “sobre la regulació de presentació de denúncies” que, deia llavors el dictador -que era qui signava el decret, que tenia com a finalitat que les denúncies no es basessin “en estímuls personals de tipus vindicatiu sinó en mòbils de justícia i d’exaltació patriòtica”. Ara, la lluita contra la violència urbana ha substituït el mòbil patriòtic de llavors o potser es confonguin. És la veritat que en aquest Decret les denúncies, tot i ser un règim totalitari, estaven sotmeses a majors garanties que la sol·licitud de col·laboració ciutadana que ara se sol·licita. Entre altres extrems s’exigia que el denunciant presentés “dos testimonis de coneixement” i acredités “la versemblança dels fets denunciats“. Res d’això s’exigeix ara, és més, es garanteix als ciutadans que col·laborin en la identificació de les persones fotografiades “la plena confidencialitat de la seva identitat“, promesa absolutament irrellevant, perquè per al cas que s’iniciés un procés penal contra qualsevol d’aquestes persones per suposats fets delictius els denunciants hauran de ser identificats. D’altra banda, el ciutadà, davant la comissió de qualsevol classe de delictes, només té una obligació, la que des de sempre ha establert l’article 259 de la Llei d’enjudiciament criminal: “El qui presenciï la perpetració de qualsevol delicte públic està obligat a posar-ho immediatament en coneixement del jutge d’instrucció … “o d’altres autoritats judicials o, si s’escau, de la policia. Fora d’aquesta obligació legal, els ciutadans no poden ni han de cap manera substituir el que és una funció exclusiva de la policia judicial que és la que té l’obligació de “descobrir” als delinqüents “i altres tasques relacionades amb la comprovació del delicte .

D’altra banda, resulta sorprenent que a hores d’ara del procés democràtic es pugui exposar públicament la fotografia de qualsevol persona perquè, senzillament, ho prohibeix la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig de protecció civil del dret a la pròpia imatge. En ella es considera una “intromissió il·legítima” en aquest àmbit personal, protegit constitucionalment, “la captació, reproducció o publicació per fotografia, film, o qualsevol altre procediment de la imatge d’una persona en llocs o moments de la seva vida privada o fora d’ ells, llevat dels casos que preveu l’article 8.2“, excepcions que de cap manera concorren en aquest cas. És conseqüent, doncs, plantejar que l’esmentada pàgina web trenca obertament una llei que garanteix i protegeix drets fonamentals.

Concloent, l’esmentada pàgina web expressa una concepció autoritària i franquista de l’ordre públic on ja semblen no regir les lleis i l’ètica. Per això, la resposta serena i democràtica de la ciutadania ha de ser, com a expressió d’un acte col·lectiu de desobediència civil, el rebuig de qualsevol forma de col·laboració amb la Policia de la Generalitat en la identificació de les persones tan injustament tractades i exposades a la ofensa pública. En definitiva, estem tornant, com en el passat, a la defensa dels drets civils.

Homenatge del Fòrum Sindical d’ERC a Josep Termes

Aquesta matinada ens ha deixat en Josep Termes, aquest historiador nascut al juliol de 1936, explica a Història de combat (Termes 2007) “ Aquest llibre és una apologia de la societat civil catalana i especialment de les seves classe populars, en els seu esforç de bastir un món políticament democràtic, socialment igualitari i nacionalment lliure.”

Aquest mestre escrivà, que tant ens ha aportat amb la seva obra, en la que hi predomina la història política i la de l’obrerisme, la de la vertebració d’una esquerra catalana i la de l’anarcosindicalisme, així com la discussió sobre què va ser el catalanisme i com va articular-se amb el pas del temps.

Ell que tant ha aportat a les joves generacions de l’esquerra nacional, aquest militant del PSUC fins a la mort d’en Franco, que ja com a estudiant universitari va formar part del comitè clandestí d’estudiant universitaris, que al 1966 va fer d’agent catalitzador de la Taula Rodona de les Forces Democràtiques que no era altra cosa que l’embrió de l’assemblea de Catalunya. Aquest Creu de Sant Jordi (1990), i Premi d’honor de les Lletres Catalanes (2006) ens ha deixat, nosaltres, des del Fòrum Sindical d’Esquerra Republicana de Catalunya, només li podem retre aquest humil reconeixement deixant clar i per escrit, que per difícils que siguin els temps no defallirem, que el llegat de la seva obra i la seva vida l’emprarem per a fer ressorgir l’orgull de les classes populars.

Avui mes que mai, visca la classe treballadora, visca Catalunya Lliure!

Barcelona, 9 de Setembre de 2011.

de posicionaments, liders, estratègies, i sentit comú

El dimarts 14 de Juny es va obrir la web d’ideesERC, ja fa temps que un grup d’amics, militants d’ERC i sindicalistes, intentem sacsejar casa nostra, la casa comuna, Esquerra Republicana de Catalunya, per tal de retornar al discurs del patriotisme social, per tornar a remarcar allò del binomi indestriable del progrés nacional i el progrés social.

Les eleccions al Parlament primer, i les municipals després, ens donaven la raó en la lectura que en fèiem. La política del partit, dels nostres dirigents, s’havia tornat erràtica, la gent ja no ens donava tanta confiança i és que… de dalt a baix de l’estructura del partit ens havíem reclòs en nosaltres mateixos i, a vegades per corresponsabilitat de govern, d’altres per un excés marcant paquet independentista (quan a nosaltres no ens cal) hem donat una imatge distorsionada del que som.

Som un partit plural que durant molts anys ha estat el far dels independentistes de tot el territori, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Avui, per sort (tot i que a molts l’aritmètica electoral no els deixi veure mes enllà) l’ independentisme és mes transversal que mai, i partits mes o menys  d’esquerres, també hi ha on triar.

Els que plantegen el document com a tret de sortida d’una candidatura s’equivoquen ja que es tracta de posar per davant les idees i després parlar de persones. S’equivoquen els que vulguin contar com a acòlits a tots els que impulsem o ens adherim a aquest manifest, i l’erren de mig a mig els que desautoritzen el document perquè l’actual secretari general (en funcions) del partit,   en Joan Ridao, s’hi ha sumat. Jo no només hi vull veure el nom d’en Ridao o d’en Tardà subscrivint aquest document de base, també hi vull veure el de Simó, Amorós,  Junqueras, etc… sigui gent que es vol significar com a futurible en la direcció del partit o no! Simplement, perquè crec que aquest document és plenament assumible per totes i tots els militants que s’hagin llegit la declaració ideològica del partit i la comparteixin.

De fet, tal i com deia la companya i amiga Anna Simó, no seré jo qui vagi repartint carnets d’esquerranós per la vida, i dubto que ningú del partit ho estigui fent, de fet si el que volem és centrar el debat en les idees, la millor manera de fer-ho és que tots els que poden entrar en les travesses assumeixin aquest document com a punt de partida i discutim de les idees que aquest conté, perquè… aquest document, en el que han participat companyes i companys militants del partit, no és ni de bon tros el manifest comunista, a molt estirar intenta apuntar com a extrem dret del partit la socialdemocràcia, cosa que hauríem de subscriure totes i tots (ja sé que ara La Vanguardia surt en català però no estaria de mes recordar que segueix sent un diari de dretes, i la ideologia neoliberal que traspua la seva línia editorial, per higiene política,  caldria deixar-la fora dels límits del partit).

Per anar tancant, tant jo com d’altres companys del fòrum sindical entenem que aquest és un bon document de partida per repensar-nos com a partit, que amb aquest document no ens posicionem de part de cap candidat o candidata, entre d’altres coses perquè primer son les idees, i després son les persones.

Que la realitat que ens envolta s’ha de sospesar i analitzar per tal d’aconseguir el doble objectiu de progrés nacional i progrés social, que com deia al principi aquest és un binomi indestriable i no n’hi ha un sense l’altre, i que aquest procés que encetem requereix de moltíssima ma esquerra, hem de parlar de projecte, ideologia, organització i participació, i hem de deixar qualsevol sentiment que no sigui de fraternitat fora de la discussió.

La nostra declaració ideològica comença així:

“Esquerra Republicana de Catalunya, organització política socialment d’esquerra i nacionalment catalana (…)”

Els sindicalistes de la casa encarem aquest procés congressual amb la determinació de que això segueixi sent així, i de que la militància i el conjunt de la ciutadania així ho percebin. Estem segurs de que contem amb totes les cares públiques del partit, i no tenim cap dubte de que l’actual direcció estarà a l’alçada.

“José Luis, has cogido el toro por los cuernos”, dijo Herman van Rompuy

… “y a los españoles por los huevos” afegiria jo.

Des de ja fa dies, assisteixo perplex a que, per una banda en Van Rompuy l’ensabona i l’anima, i per l’altre en Trichet del Banc Central Europeu li va dient que no n’hi ha prou. Sembla que estiguin jugant a allò del “poli bueno poli malo” de la política europea. Però el resultat que busquen aquests “polis corruptes” no és treure’ns una declaració de culpabilitat, volen ensorrar l’incipient estat de benestar i que els seus amics es facin rics a costa d’especular, ja no amb un bé o servei del qual n’ostenten un poder monopolístic, si no amb el deute extern de països com Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya, o Itàlia.

A cada requalificació a la baixa del deute extern espanyol el segueix una reprimenda d’en Trichet, un “senyal als mercats” en forma de retallada social per part del govern ZP, i una nova noticia en contra del deute extern espanyol que torna a començar la roda, en aquest cas, de l’ infortuni.

Si repassem el cúmul de desgraciades decisions tenim:

• No fer una reforma fiscal progressiva i progressista quan teníem vaques grasses, i mes diners a repartir.
• Política de xecs, en lloc de crear aquelles infraestructures  per a poder donar serveis de qualitat a aquells que mes ho necessiten.
• Donar diners a la banca sense demanar res a canvi.
• No agilitzar, ja sigui a través de l’ICO o del que sigui, l’obtenció de crèdit ja sigui per líquid circulant, per reconversió sectorial, o innovació sigui aquesta tecnològica o no, un cop la banca privada va tallar l’aixeta del crèdit.
• Reforma laboral amb mesures orientades a la destrucció de llocs de treball de qualitat per, (com a molt i a la llarga), canviar-los per llocs de treball mes precaris. A dia d’avui les dades segueixen dient que el que creem és atur, i els pocs llocs de treball que es creen son temporals.
• Modificació per decret de condicions de treball de treballadors públics (d’això se’n diu vulneració del dret a la negociació col·lectiva).
• Modificació per decret de condicions de treball a un col·lectiu que pot deixar-te tots els avions de l’estat a terra al començar un pont de cinc dies. (El tema dels controladors dona per molt, però qualsevol discussió al respecte crec que s’ha de fer des de l’apriorisme dels fets i no de la desmesurada nòmina que cobren, vull dir que hauríem de separar temes, veieu, si es que jo mateix m’escalfo només de parlar-ne).
• I ara en ZP pretén no negociar amb els agents socials un mes que possible endarreriment de l’edat de jubilació. (A part de passar de la concertació social, pretén diluir la opinió dels Pactes de Toledo, per a poder dir que segueix les seves indicacions.)

Jo crec que qualsevol d’aquestes mesures podria anar amb el segell del partit de la gavina, i que tots els diputats socialistes estarien muntant en colera i cridant als seus fidels  a secundar les vagues organitzades pels sindicats… però resulta que aquests diputats i diputades socialistes han votat a favor de les mesures, i els del PP, Coalición Canaria, PNV, i CiU, o les han votat a favor, o s’han abstingut per assegurar-se que les polítiques al servei dels mercats financers, i en contra de la gent treballadora es duien a terme.

Algú a dia d’avui amb dos dits de front és capaç de sostindrem que ja no existeix la lluita de classes? Que no hi ha dretes i esquerres? Hi ha polítiques de dretes i polítiques d’esquerres, el problema ha estat i seguirà estant quan els teòrics partits d’esquerres, els que havien de defensar als mes vulnerables, aquells que reclamen drets de ciutadania per a tothom, una economia i una indústria sostenibles, un treball digne per a tothom, un empresariat responsable… quan aquests fan polítiques de dretes, la gran majoria social que som la gent treballadora, els castiguem.

Queden vuit mesos per a les eleccions municipals, i qui sap quan (jo crec que menys del que la majoria pensa) per a les properes eleccions estatals. Està en mans de totes i tots els que realment ens sentim d’esquerres el mobilitzar a la gent perquè mostrin la seva disconformitat amb aquestes polítiques, per reclamar als teorics partits d’esquerres que facin polítiques d’esquerres. Ningú vota un partit d’esquerres per a que li faci polítiques de dretes… i si, les polítiques lliberals, que primen els mercats per sobre de les persones i els ciutadans, son de dretes i el que no pugui dormir amb això que prengui valeriana.

Des del sindicalisme de classe i nacional la ma està sempre estesa a tots aquells partits polítics que vulguin revertir l’actual situació, a aquells polítics que tenen clar que la seva obligació és estar al servei del poble. Junts podem, però hem de caminar i alçar la veu.

Nosaltres seguirem aquí, dempeus, defensant a les nostres companyes i companys, estiguin aquests treballant o en l’atur.

Mira al teu costat, som molts els que conformem la classe treballadora, el que es lleva a les 5 del matí per entrar a la f’abrica, la que després de la jornada de treball dona unes classes de pilates al centre cívic, la que li queda l’última empenta per acabar la carrera d’arquitectura i ja parla dos llengües extrangeres, esperant poder trobar feina al acabar la carrera, el forner que lluita cada dia per a poder mantenir aquest model de fleca de barri i a les dues treballadores que te desde fa 20 anys, el mecànic, el llauner, les venedores de qualsevol tenda d’un centre comercial. Només cal que ens reconeguem i alcem la veu tots a una…

AIXÍ NO!

T’hi apuntes o et seguiràs quedant a casa lamentant-te dels difícils temps que travessem , mentre ells es dediquen a fer-te’ls encara mes difícils?

 

 

Ordago a la mayor:

1. El problema no son els salaris dels funcionaris, en qualsevol cas una mesura en aquest sentit seria desfer-se d’aquells ministeris on les competències estan totalment traspassades als governs autonòmics. I de la resta de ministeris i departaments de la generalitat (per allò de donar exemple…), no serien els funcionaris els que s’haurien de reduir el sou, sinó els alts càrrecs, i de manera proporcional al sou, no amb un percentatge lineal, evidentment, parlem d’equitat en l’esforç, no?

Qui mes te, mes paga.

2. Jo, fumador empedreït, posats a incrementar ingressos, pujaria l’impost que grava el tabac, tenim molt marge amb comparació amb la mitja de la UE. Ara està clar que si jo faig l’esforç de pagar mes per un vici, aquells que tenen el vici de guanyar quantitats ingents de diners… potser haurien de començar a rebre una miqueta, no sr. ZP? O es que ara resultarà que tot ho solucionem pagant un 5% menys a mestres i a doctors i infermeres de la sanitat pública? Perquè em pregunto jo, no seria millor posar calés per pagar un cos d’inspectors d’hisenda que perseguissin el frau? Ho dic perquè si recuperem la meitat dels 241.000 milions d’euros… potser en podem fer alguna cosa, per variar.

Qui mes te, mes paga.

3. I ja que comparem amb la UE, algú m’explica a sant de què al país amb una despesa social tant per sota de la mitjana europea es torna a permetre que es segueixi incrementant la distància amb la UE? No en varem tenir prou amb el tàndem Aznar-Pujol que ara resultarà que amb ZP-tripartit seguim incrementant aquesta dinàmica?

S’ha d’incrementar els ingressos, i això sentin-t’ho molt pels companys mes lliberals, es fa incrementant els impostos (en això també tenim camp per córrer si volem apropar-nos a la mitja de la UE). Però no incrementar-los en nom de no se quin déu del dèficit 0, si no precisament per a convergir amb la resta d’Europa en quant a quantitat i qualitat dels serveis socials que tenim: (escoles i universitats públiques, serveis d’ajuda a les famílies, serveis d’atenció domiciliaria, residències d’avis, centres de dia, sanitat pública).

El que hem pagat, emprem-ho amb consciència.

4. Parlant d’estalvi i de sanitat pública… (això dona per un posts sencer un altre dia però), potser si cedíssim una mica menys a les pressions de les farmacèutiques i avancéssim un xic en l’aprovació de medicaments genèrics també ens estalviariem un “pico”.

El que hem pagat, emprem-ho amb consciència.

5. Aquest últim punt anava sobre les últimes declaracions del Comissari d’afers econòmics i monetaris de la UE, Olli Rehn, però millor ho deixo per un altre post un xic mes europeïtzat, si no se m’acumula la bilis i m’han dit que això és molt dolent.

Ja som aquí

M’ha costat, ho reconec.

Després d’anys de parasitisme a la blogsfera, de donar la meva opinió aquí i allà, m’he decidit a anar escrivint el que crec i el que penso. Hi ha tanta, tanta gent que escriu bé que m’ha costat molt decidir-me, però ja no me’n puc estar mes.

Reconec que és molt mes fàcil escriure en els blogs dels altres però, que coi, el mon és dels valents i, lluny de fer-me amo i senyor d’aquest mon, el que si que pretenc és  aportar el meu granet de sorra per tal de deixar-lo una mica millor de com me l’he trobat…. a part de que si no ho poso per escrit, revento!

Així doncs, benvinguts a casa meva.

Ah, com que és casa meva, sentiu-vos lliures de dir el que penseu, tant com em sento jo de no publicar aquells comentaris que no m’agradin… només faltaria!

Mentre la propietat privada sigui un dret en seguiré fent us… quan la societat es decideixi a canviar de model ja veurem com gestionem el blog.

Salut i república!